No me metan en la cárcel, que no he estao nunca

A vegades passa que les coses són més fàcils del que pareixen. Com a introducció a una entrada del blog sona un poquet pretenciós, però és veritat... Després dels últims posts segur que ja sabeu que tot me va genial i això, i crec que la novetat és que tot continua igual... això és prou preocupant, en realitat sempre diuen que algo té que canviar per a que tot continue igual, i a la meua vida no canvia res.

Bueno, canvien les pràctiques, però això es limita a passar d'otorrino a cardio, vull dir que en realitat tampoc hi ha tanta diferència. Canvia l'ordinador, que ara ja me permet fer més xorrades i inclus algo un poquet més concret (de ruidets, vull dir). Canvien els michelins, que m'estic proposant reduir (vull dir que canviaran)...

Però estic divagant (lògic un diumenge després de dinar)... el que venia a dir el post és que (i ho veig tots els dies a la gent de l'hospital, els companys, etc...) crec que la gent es preocupa massa per tot, i si ho penses el 90% dels teus problemes s'arreglen deixant passar el temps i... tornant-ho a provar.

Ara sentisc Nosoträsh i tenen tota la raó: "Estamos igual, igual de chalados, igual de perdidos, pero más cansados". Suposo que es la diferència entre els 18 i els 23 anys, no?

Ah! La primera foto meua que poso al blog!!! Perdoneu la qualitat, però estic tan mono que val la pena! És la foto que uso quan vull mostrar que alguna vegada vaig ser mono, que lo meu no és de naixement, és una degeneració progressiva...